Història

La història de la pizza està lligada al consum del pa per part de la humanitat. En l’antic Egipte en descobrir el llevat comencen a preparar-se una espècie de pans amb la forma i el color del sol, amb farina, aigua i mel. En l’antiga Grècia aquest pa va anar evolucionant i li afegien greix, espècies, all i ceba. En l’època de Dario I el Gran els soldats perses li posaven al pa formatge fos i dàtils. A Itàlia es coneixia com a “pizza bianca” elaborada amb pa, greix, herbes, all, ceba, olives… els ingredients disponibles en la majoria de les llars humils, era un plat a l’abast de la majoria.

Amb l’arribada del tomàquet a Europa des d’Amèrica, aquest plat va donar un gir inesperat. Sent a Nàpols en el segle XVI quan es va començar a consumir els tomàquets com a aliment mentre que en la resta d’Europa no es van consumir fins al segle XVIII.

Al principi el tomàquet es considerava verinós i només s’utilitzava en la jardineria a manera decorativa, no eren contemplats com a aliment, fins que un dia un pagès napolità per la seva necessitat de menjar, va acompanyar el seu pa d’un tomàquet i li va encantar, en sobreviure es va córrer la veu i a partir de llavors la gent humil napolitana va començar a menjar els tomàquets amb els seus pans secs. Convertint-se aquesta combinació de pa amb tomàquet en un plat molt benvolgut a la regió de Nàpols. A l’ésser un plat consumit principalment per la gent humil, la majoria no posseïen un forn propi pel que preparaven la massa a les seves cases i se l’emportaven al forner per a enfornar-la. Amb el pas del temps, a causa de la seva gran demanda, els pizzers napolitans creen el seu propi gremi, separat dels clàssics forners, preparant ells mateixos la massa i enfornant-la, tornant-se un plat molt popular entre la gent que se l’emportava a la seva casa o s’ho menjava al carrer, apareixent també venedors ambulants d’aquest ric manjar.

És en el segle XVII a Itàlia, concretament a Nàpols, quan apareix la pizza com a plat popular tal com la coneixem avui dia.

S’obre la primera pizzeria l’any 1830 “Port’ Alba”, a la qual auguraven poc futur i no obstant això segueix oberta fins avui en dia.

Raffaele Espósito, un conegut pizzer de Nàpols d’aquella època, amo de la pizzeria “Pietro il Pizzaiolo”, que avui coneixem sota el nom de “Pizzeria Brandi”, al juny de 1889 va ser l’encarregat d’elaborar unes pizzes per als reis italians, Don Umberto I i Donya Margarita de Savoya, que es trobaven a Nàpols i se’ls va antullar provar aquest plat tan famós que consumia la gent humil de la ciutat, sol·licitant que se les emportessin a la residència real. Raffaele Espósito va enfornar i va enviar a les seves majestats tres pizzes diferents: la primera, “Mastunicola”, elaborada amb llard de porc, formatge i alfàbrega; la segona, anomenada “Marinés”, condimentada amb all, oli i tomàquets; i la tercera, que va denominar “Monarca” amb la qual va voler honrar als reis dibuixant els colors de la bandera nacional italiana (verda, blanc i vermell) amb els ingredients alfàbrega, formatge mozzarella i tomàquets. Resultant aquesta última ser la preferida de la reina, per la qual cosa va ser rebatejada per Raffaele Espósito com a “Pizza Margarita”.

A partir d’aquest moment tots volien provar la pizza preferida de la reina, per la qual cosa es va estendre per tota Itàlia ràpidament convertint-se en el símbol gastronòmic de tot el país i en un element unificador ja que tots des de la reina fins al més humil pagès podien menjar-la.

No va passar molt de temps perquè la pizza fos coneguda i apreciada més enllà d’Itàlia i conquistés el món sencer.

Això és una botiga de mostra per poder fer proves — no es tramitaran comandes. Descartar